D.M. Rosell i Vilà en 1916 ja ens innovava que “el cavall ceretà posseïa una seguretat al peu i una resistència a la fatiga a tota prova, veloç a la carrera, sobri en alimentació, propi per a la cadira. Un excel·lent cavall de guerra. Gustava més del genet que del tiro, al qual era bastant refractari, però el que prenia el collar amb gust no tenia competidor

Hi ha dades històriques que al Pirineu català, i especialment a la comarca de la Cerdanya, es criaven cavalls des del segle .III aC. Des de l'Edat Mitjana fins a principis de segle XX, els cavalls i mules de la Cerdanya foren molt preuats en els mercats espanyols, sobretot en els de València, Aragó i Castella, on anaven a parar la major part dels efectius equins necessaris per a la tracció animal, el transport i l'exèrcit (Cabús, 1988).

Però, què ens deien dels nostres cavalls pel segle XV?, fixeu-vos en el llibre de menescalia de Manuel Díaz (segle XV) que ens descriu els cavalls catalans de la següent manera:

"De la bellea quel cauall deu hauer.- Lo cauall deu hauer lo cap molt sech e descarnat: e lo front ample: e los hulls grans e eixits per a fora: e les celles planes e no gens grosses: e lo sobrehull inflat o rebotit per a fora: les orelles curtes e agudes e dretes o no gens penjades: les barres primes e molt feses e gran freu de la huna a la altra: en les galtes poca carn: les narils molt amples e que dins li veja hom vermellor: la boca ben fesa e lo morro dejus pus llarch quel de damunt e sb poca carn: lo coll deu esser prim e voltat per amunt, ample vers les espatles e que vaja aprimant fins al cap e quant sía al cap que sía molt prim: los clims no molt larchs ne spessos e que sían blans e prims: e que haia les spatles amples e largues e formades de carn: e los pits amples e exits per affora e redons ab canal per mitj. Lo golles amples mostrant departiment de les spatles: e lo sollar o dos curt e pla e no sía voltat per emunt ni per auall: e lo llom haia pla e ample e acanalat: les costelles haia amples e largues: lo costat redó en botit, lo ventre redó e gran peró amagat dins les costelles amasuradament: les yllades grans e amples a les anques amples e planes a queu com caygudes ab canal pel mitj e gran tret de nu a nu: les cuixes grosses e largues ab molta carn baix e dins e de fora: cua baixa e ferma ab gros mascle e prou cavells larchs fins a terra e que per negunes esperohades no la moga. E que la porte estreta dins les cuixes. E lo ses exit bescarnets e plans: les canyelles fretes e amples e sens nenguna carn mostrant tots los nirvis i venes: lo trabador molt curt ab molts cabells detras: los bracos quant lo cauall está junt sían molt pus amples de un a l'altre damunt vers los brahons que no dauall vers les mans. Les corones primes e peloses: e les mans lises e negres e redondes e de part de dins molt fondes e descaranades: lo taló ample a plà"

Si voleu veure dibuixat el cavall d’aquesta descripció podeu donar-vos una volta pel Museu d’Art i Arqueologia de Barcelona i busqueu la pintura “Sant Vicenç en la foguera”, i altres pintures, totes dels quatrecentistes catalans.

Durant temps, la marina catalana ha anat a conquerir territoris transportant cavalls en els seus vaixells. Especialment senyalats són les gestes dels Almogàvers, però per antre cap regne peninsular ha tingut mai que transportar cavalls, les seves guerres sempre han estat sobre territori peninsular.

Esmentem algun fet remarcable:

1º Cap a finals de 1228 una esquadra àrab, de les Balears, capturà dues embarcacions catalanes. Jaume I va demanar al balí, de Mallorca, Abu Yahya, una reparació econòmica; però el balí aconsellat pels genovesos es va desentendre. Al mes de desembre, es celebraren corts a Barcelona, Jaume I, i els nobles, van decidir emprendre una expedició de conquesta contra Mallorca. Un grup de prohoms catalans presidits per Jaume I es reuneixen a casa de Pere Martell, a Tarragona, per tal de preparar la conquesta de Mallorca (1228). L'any següent, el 5 de setembre de 1229 l'estol català surt de Salou, Cambrils i Tarragona format per cent cinquanta vaixells de guerra..

El comte Nunó de Rosselló, Ramon de Montcada, senyor de Tortosa, i Guillem de Montcada, vescomte de Béarn, van desembarcar a Sa Palomera (Avui Sant Elm), el 5 de setembre. Es dirigiren cap a Mallorca travessant les muntanyes de Portopí, el 12 es toparen amb les tropes àrabs en el Coll de sa Batalla. La cavalleria catalana, acabdillada per Guillem de Montcada, va carregar contra els musulmans; mentre la infanteria retrocedia. Degut al mal plantejament, la cavalleria va quedar cerclada pels enemics, i quant la infanteria va arribar, Guillem i Ramon de Montcada ja eren derrotats i morts.

2º Allà pels anys 1276 els toloriuenses formàvem part amb el Rosselló i el Capcir del regne de Mallorca, el nostre rei Jaume II disposava des del seu castell a Perpinyà la recuperació del seu territori insular mentre es defensava i gosava fins i tot atacar al seu germà el comte de Barcelona, Pere II el Gran, que per desig del seu pare el bon comte Jacme I, rei de València, d’Aragó, etc..., havia dividit el seu reialme en dos parts. L’estol de Jaume II de Mallorca i de Cerdanya anava i tornava de Mallorca a Perpinyà i moltes vegades com els seus descendents gaudia de la protecció del extraordinari port de Cotlliure i de  Montpeller.

Jaume II comte de Cerdanya, a on pertanyia Toloriu, va fer una bona provisió dels magnífics cavall que es criaven en els valls pirinencs entre la Cerdanya i l’Ariège, eren uns cavalls petits, només de 1’45 d’alçada, rústics, lleugers, socials, capaços de resistir jornades sense menjar i menjar qualsevol farratge, eren els coneguts cavalls catalans o ceretans, que van passar a les illes. Després de 700 anys aquests cavalls han generat unes noves races la Mallorquina i la Menorquina, que tan goig donen a les festes majors de pobles i ciutats de ses illes.

3º L'elecció del Papa Nicolau III el 1277 va permetre veure l'esperança d'una solució en el conflicte pel regne de Sicília on Constança, la muller de Pere II el Gran reclamava el drets hereditaris, però la mort d'aquest el 1280 i l'elecció del Papa profrancès Martí IV capgirà les coses.

En la vespra de la Pasqua de 1282 el noble sicilià, Joan de Procida i el poble de Palerm va organitzar una revolta contra els angevins i Carles d’Anjou, conegudes com les vespres sicilianes. Durant aquesta revolta, que es va escampar per tota l’illa, tots els francesos de l'illa van ser assassinats. Una delegació de sicilians, va acudir a Pere el Gran, que llavors era al nord d'Africà, i li oferiren la corona; el rei Pere va salpar  de Port Fangós, el 7 de juny de 1282,i acompanyat per almogàvers; desembarcaren en el nord de Tunísia, on, el rei, va rebre als ambaixadors. A principis d’agost el rei català desembarcà a Tràpena (Trampani), on va ser rebut com un heroi i va restar fins el 29 d'agost. El 4 de setembre va arribar a Palerm, allà s’assabenta que Carles d’Anjou estava assetjant Messina, i va enviar dos mil almogàvers amb la seva cavalleria mentre ell es va quedar a Palerm per a formar un exercit. El bisbe de Cefalú el va coronar rei de Sicília el 8 de setembre. El 2 d'octubre, el rei Pere, va arribar a Messina, quant Carles d'Anjou ja havia abandonat el setge.

4º Alfons el Franc, ja com a rei, convocà Corts a Osca pel 18 d'octubre de 1286. En aquestes corts es va decidir la conquesta de Menorca, que segui sota el domini musulmà. El 22 de novembre van salpar del port de Salou, més de cent naus, amb vint mil homes a bord i cavalls ceretans. La flota va fer escala a Mallorca, on van passar els Nadals. El 5 de gener de 1287 l'esquadra va fondejar a l'illa dels Conills, ara anomenada illa del Rei, prop de Maó. El 17, les tropes catalanes, van desembarcar prop del port, assetjaren  la vila de Maó, que va ser lliurada de manera immediata. El rais Abu Umar es va fer fort a la fortalesa de Santa Àgueda, al centre de l'illa. Abu Umar, al veure's sense sortida pactà la rendició amb Alfons el Franc. El 21 de gener, tots dos, signen el pacte, conegut com "de saint Agaiz". Abu Umar, aconsegueix l'exili per a ell i dues-centes persones del seu entorn. Mentre que la resta d'habitants de l'illa, es converteixen en esclaus del rei. El 22, Alfons el Franc entra a la "Mandinat Minurca" (Ciutadella), donant per acabada la conquesta de l'illa. En 1295, desprès de la mort d'Alfons, Jaume III de Mallorca, va recuperar les illes, inclosa la de Menorca.

5º A la primera campanya de Nàpols Alfons IV de Catalunya anomenat el Magnànim va organitzar un estol de 16 galeres i 8 vaixells menors, cada galera es va preparar per transportar més de 100 cavalls; a l’expedició de 1433 portava més de 6000 cavalls dins dels vaixells.

6º Arribà el 3 d’agost de 1492 i l’almirall Joan Cristòfor Colom va sortir des de Pals (Girona) amb tres vaixells a realitzar un viatge de reconeixement de les terres que coneixia més enllà de les torres d’Hèrcules, però al segon viatge que va sortir el 25 de setembre de 1493 del port de Barcelona ens consta que va comptar amb disset vaixells, tres de gran tonatge (carraques) i catorze caravel·les amb 1200 homes: 500 mariners i 700 passatgers, carregades de llavors, aliments, bastants cavalls, porcs, eines, etc... tot el necessari per colonitzar les noves terres, es a dir va transportar cavalls catalans o ceretans a les noves terres de forma natural, tal com feien des de feia anys els almiralls catalans.

Aquesta és doncs, la primera vegada que posen peu al continent desconegut cavalls, cavalls que mai havien poblat el gran continent americà, ni tan sols pel nord es te coneixement de que els mogols, hagin deixat cavalls a la part gelada del continent.

Successius viatges van portat cavalls que es quedaven en la Hispaniola (Santo Domingo i Haití) alguns van passar a Cuba, Jamaica, etc. Però no a terra ferma que tenien prohibit colonitzar.

I ara ens preguntem que té que veure aquest viatges oceànics amb el cavalls catalans o ceretans?, senzillament, que són l’origen del actual cavall mustang, que el govern de EEUU ha tingut que protegir per evitar la seva extinció com va passar a casa nostra.

La gran expansió americana del cavall mestenc (nom del qual deriva mustang) al continent americà esdevé per l’arribada del príncep Ferran d’Aragó, rebatejat per la histografia castellana per Hernan Cortés en la conquesta de Mèxic. Ferran i els seus dos capitans Josep Grau, baró de Toloriu i Joan Grau de la capital de la sotsvegueria del Baridà, van transportar, com feien els navegants catalans des de sempre, fins a terra ferma 11 cavall i 5 eugues ceretanes, les pròpies dels seus exercits, que si bé representava una ridícula cavalleria, aquesta pel seu impacte davant dels indis que mai havien vist cérvols tan estranys va ser determinant en moltes batalles. Amb totes les prevencions de l’obra falsificada de Bernal Diaz del Castillo, aquest ens diu “los de a caballo estaban tan diestros y hacianlo tan varonilmente, que, después de Dios, ques el que nos guardaba, ellos fueron fortaleza”.

Després de conquerir Tenochtitlán, el príncep Ferran Cortés atorgà encomandes entre la gent que l’acompanyava i es va realment iniciar la colonització de la terra ferma i per tant la cria de cavalls a l’Amèrica del nord. El 1521 s’estableix el Virregnat de la Nova Espanya que fa ser el focus de les conquestes i expedicions del nou continent. Totes les incursions terrestres portaven cavalls, aquest molt sovint s’extraviaven o senzillament es perdien, trobant unes bastes pastures on reproduir-se en llibertat i formar les manades salvatges dels mustangs.

Durant la colonització del nord d’Amèrica molts d’aquests cavalls ceretans van quedar en llibertat i van anant formant petites manades que ompliren les estepes americanes de cavalls lliures, cavalls mestencs ceretans.

Els nadius (els indis americans) foren els primers en domar i tractar amb aquests cavalls, encara que moltes tribus no es van atrevir a criar-los. Si van ser molt hàbils els indis Chickasaw o Cherokee amb els cavalls pintats i més tard els indis Nez Percé amb els cavalls motejats. Els colons europeus també van capturar alguns exemplars. A partir del segle XIX als estats del sud comencen a fer encreuaments amb cavalls franceses i alemanys, més alts i corpulents mentre que les manades mestenques seguien creixent en les estepes.

A principis del segle XX els mustang van arribar a una població dels dos milions d’exemplars. Es van convertir en un problema per als ramaders, ja que competien amb la seva ramaderia per les pastures. Va començar la seva caça de forma despietada amb el vist i plau de les autoritats i als finals dels anys seixanta el nombre dels mustangs havia disminuït fins a uns 320.000. Reconeixent el problema en 1971 el Congres estadounidense aprovà una llei que declarava al mustang espècie protegida.

El nostre cavall català o ceretà té un registre racial amb les següents característiques:
Talla: 1,45 m d'alçada com mitjana a la creu.
Pes: al voltant dels 400kg, resulta pesat i massiu per a la seva mida.
Color: negre profund (Els poltres neixen de color negre, gris platejat o cafè amb llet).
Crin: abundant, dura i sovint ondulada.
Cap: molt expressiu.
Coll: de longitud mitjana, ben dirigit.
Pit: ben obert.
Esquena: mitjanament llarga, amb suficient inclinació.
Creu: bastant sortida i prolongada fins el darrere.
Llom: sòlid, ample i musculós, apte per a les tasques de camp.
Gropa: arrodonida i amb la cua implantada baixa, com és habitual en les races ibèriques.

Per altre part defineixen el mustang com un cavall petit però molt vigorós i valent. Amb el coll curt i cap petit, el mustang posseeix uns ulls expressius i una test rectilínia. Posseeix una gropa baixa i uns membres secs i durs. Mesura entre 1’35 metros y 1’55 metros. És un cavall ràpid, fort, capaç de sobreviure en regions àrides i muntanyoses, alimentant-se tan sols de plantes llenyoses i matossars espinosos. Animal que beu poc, resisteix tant les calors seques com grans freds.

Aquesta és l’empremta que silenciosament han deixat els cavalls catalans al nou món, els cavalls lliures que es van escapar de la doma i encreuament amb els posteriors cavalls portats des d’Alemanya i Castella. A casa nostra si encara resta algú cavall ceretà aquest és amagat per alguna recòndita contrada, caldria recuperar-los?. (L’Associació ACCRA de Catalunya de forma tímida es dedica a la seva cría).

Donem les gràcies als catalans sota el domini de l’estat francès que en les tranquil·les valls de l’Arièg ha sabut mantenir la raça que ara ha agafat el nom de Merens, uns cavalls preciosos que al trot onegen la seva crin negra sobre les verdes pastures de les seves valls.