En Josep Jordana i Andorrà, conegut com el “Comare de Toloriu” va néixer a Toloriu el 1914, actualment comarca de l’Alt Urgell, en un any en què Europa començava a tremolar amb la Gran Guerra. Pagès i Ramader de professió era un amant de la caça que practicava i protegia en els boscos de la Reserva del Cadí. La seva gran passió per la música li va florejà quant tenia uns 15 anys. Set anys després, quan tenia 22 anys va esclatar la guerra civil i en el bàndol republicà va lluitar pel manteniment de l’ordre constitucional davant el cop d’estat. Va estar a la Batalla de l’Ebre, a la Companyia 11, però no es recordava en quin batalló. Sí que sabia molt bé, però, que aquell regiment estava comandat per un oficial alemany, arribat amb les Brigades Internacionals, i que tocava l’acordió.

Aquest militar va morir prop d’ell d’un tret perdut, i El Comare de Toloriu es va fer càrrec de l’instrument musical. Així que se’l va endur cap al poble en acabar la guerra. Des d’aleshores, sempre va fer ballar tothom amb els primers compassos de la marxa “Somos de la Once”, que havien cantat al front. L’acordió en qüestió, el que va recollir de l’oficial mort al front, és un Mainel Herold deixat actualment en dipòsit per la seva família al Museu de l’Acordió d’Arsèguel (museu que podeu deixar de visitar).

A Toloriu, el poble d’En Josep Jordana, el Comare, a partir del 1944 va començar a sentir tocar assíduament, i sovint amb llogues de temporada, també els pobles del Baridà, als quals es desplaçava a peu amb l’acordió penjat a les espatlles, embolicat amb un mocador de farcell. Tocava els diumenges i altres dies de festa a les places i els hostals. A Toloriu, a l’estiu ballaven cada dia al so del seu acordió, mentre hi havia la màquina de batre.

Acordionista diatònic, posseïa un extens repertori de música ballable (rumbes, pericons, havaneres, valsos, pasdoble, foxtrots, xarlestons, americanes, etc) que aprenia de les orquestres de l'època i readaptava amb un segell propi. Un dels seus temes més representatius és, precisament, la marxa-pasdoble que porta el seu nom, “La marxa del Comare”, que posteriorment han versionat molts grups per fer cercaviles i balls de parella.

Als anys seixanta i setanta, coincidint amb l’emigració dels pobles a les ciutats, el Comare, com els acordionistes dels Pirineus en general, va veure com la funcionalitat de la seva feina deixava de tenir sentit i va abandonar l’acordió, fins que hi va tornar el 1976, a la primera Trobada d’Arsèguel. El Comare va ser un dels acordionistes que l’Artur Blasco va convèncer per tornar a tocar després de vint-i-cinc anys. Va recuperar el seu repertori de ball i va ser un dels acordionistes més emblemàtics del grup Acordionistes del Pirineu. Sempre comentava que formava part d’un grup on hi havia tres generacions de músics: ell i els seus col·legues de tota la vida; l’Artur Blasco, que podria ser el seu fill, i la Cati Plana, que amb 12 anys podria ser la seva néta.
Un dels acordionistes rurals més populars del país. A la segona edició del Tradicionàrius musica tradicional realitzat a Barcelona), l’any 1989, va participar en el concert d’Artur Blasco, i l’any 1993 se li va retre homenatge dins de la Festa de l’acordió diatònic.

En aquest any 1993, el Festival Tradicionàrius li féu un homenatge amb una nodrida participació de grups actuals que han adaptat part del seu repertori, com la popular Marxa del comare, que durant un temps obrí i tancà la Trobada d'Acordionistes del Pirineu, a Arsèguel. Tot el seu repertori ha estat arxivat i enregistrat per l'Associació Arsèguel i els acordionistes del Pirineu.

Josep  Jordana ens va deixar a Toloriu el 1994 però la seva música continua sonant per totes les contrades del Baridà.